FRANKENWEENIE

Burton ressuscita

Inspirada en un curtmetratge dirigit pel mateix Burton el 1984, el peculiar director americà torna amb aquesta pel·lícula animada filmada en blanc i negre i fent servir la tècnica stop-motion. És esperançador veure que, després de les millorables Alícia en el País de las Maravillas y Sombras Tenebrosas, Tim Burton encara és capaç de fer pel·lícules que ens endinsin en el seu particular món de foscor i personatges encisadors.

Víctor és un nen llest i solitari de deu anys apassionat per la ciència i a qui li encanta estar amb el seu gos Sparky. Després de perdre inesperadament la seva estimada mascota, el jove Víctor aprofita els seus coneixements científics per retornar a la vida al seu gos, amb alguns petits “ajustaments” sense importància. Ell tracta d'ocultar la seva creació, però quan el nou Sparky s'escapa els amics dels Víctor, els mestres i companys de classe s'adonaran que crear una nova vida pot esdevenir quelcom monstruós.

Frankenweenie és una pel·lícula plena de referències de tot tipus (especialment cridanera la d'una famosa “gateta” en una de les làpides del cementiri), però particularment del cinema de terror clàssic. Hi ha un homenatge al cinema de monstres gegantins, com Godzilla o King Kong, i referències a les cintes de la productora Hammer (els pares mirant Drácula al sofà de casa). Diversos noms dels personatges – Victor, Elsa Van Helsing o Edgar “E” Gore - també han estat inspirats en la literatura i el cinema clàssics del gènere. Seguint amb els personatges i com a curiositat, val a dir que es van crear més de dos-centes titelles i localitzacions per a la pel·lícula. Burton aconsegueix dotar a aquests personatges, físicament grotescos i poc agraciats molts d'ells, de carisma i humanitat. Sparky, el gos protagonista, és molt entranyable i hi ha moments en els quals t'agafen ganes d'endur-te'l cap a casa (i això ho dic jo, que no m'agraden els animals!). De entre tots els personatges que apareixen al film, la palma se l'enduen la noia rara i el seu gatet Bigotitos. Són inquietants i freakies 100% (l'escena de la caca és molt wtf!). A la versió original es poden escoltar les veus d'alguns vells coneguts de Burton, com per exemple Winona Ryder ('Bitelchús', 'Eduardo Manostijeras'), Martin Landau ('Ed Wood', 'Sleepy Hollow'), Martin Short ('Mars Attacks!') o Catherine O’Hara ('Bitelchús', 'Pesadilla antes de Navidad'). Llàstima no haver-ne pogut gaudir. Tècnicament, la feina de stop-motion i la fotografia són impecables i la banda sonora de Danny Elfman tampoc falla, tot i que no arriba a la magnificiència de Pesadilla antes de Navidad o Sweeney Todd (tot i que aquesta última no és de Elfman, ja que prenia les cançons del musical). Pel que fa a l'argument de Frankenweenie, es tracta d'una cinta entretinguda però que no aporta res nou. Hi ha moments després de la tornada a la vida de Sparky que fins i tot dóna la sensació que el metratge s'allarga perquè sí: el concurs de ciències en què els alumnes han de presentar algun experiment innovador sembla una mica tret de la màniga per a poder justificar fets que passen més tard. El final tampoc és molt original i és on més es nota la “mà” de Disney.

En definitiva, Frankenweenie ens retorna a l'univers personal de Burton, fosc, tètric i malenconiós però emotiu i ple de detalls i personatges entranyables. És una pel·lícula plena d'homenatges del cinema de terror que agradarà als fans del director i, els no seguidors, gaudiran d'una estona entretinguda i d'una emotiva història. 

Link cap a la cançó que sona als crèdits de la pel·lícula :-)

NOTA: 6'5

LO IMPOSIBLE

L'immensa força d'un tsunami... i de l'amor d'una família

Després de l'inesperat èxit obtingut amb El Orfanato, Bayona presenta el seu últim llargmetratge basat en el tsunami que va castigar Tailàndia el 2004. Per tal d'arribar a un públic més ampli i internacional, el director ha comptat amb Naomi Watts i Ewan McGregor per protagonitzar el drama real d'una família espanyola.

María (Watts) i Henry (McGregor) juntament amb els seus tres fills, Lucas (Tom Holland), Tomas (Samuel Joslin) y Simon comencen les seves vacances d'hivern a Tailandia. L'endemà del dia Nadal, la família es troba a la piscina del resort quan, de cop i volta, el mar es converteix en una terrible onada que ho envaeix tot. Sense temps per assimilar el desastre natural que acaba de succeir, la família es veu arrossegada en diferents direccions i haurà de lluitar per la supervivència i per retrobar-se.

La pel·lícula es divideix en dues parts principals. La primera: després d'una breu presentació de la família, té lloc la gran catàstrofe i les posteriors conseqüències i desesperació dels protagonistes. Destaca en aquests minuts l'ús de la fotografia i els efectes especials, que són impactants i realistes, durant els quals gairebé pots sentir l'agonia i el dolor dels protagonistes en la teva pròpia pell. La segona hora de metratge és, bàsicament, la cerca del pare i els fills petits de la mare i el germà gran, el Lucas, sense trames paral·leles, ni sorpreses, ni cops d'efecte. A banda de la inqüestionable empatia que provoca una catàstrofe així, aquesta segona part és especialment lenta i insulsa. L'originalitat dels diàlegs que els familiars tenen entre sí tampoc ajuda : “Tengo miedo” “Yo también” o bé, “¿Sabes cuándo he pasado más miedo? Cuando he salido del agua y estaba totalmente solo”. És aquí també quan Henry sembla que s'ha begut l'enteniment i fa quelcom que cap pare amb dos dits de front faria (la gent que ha vist la pel·li sabrà de què parlo).

Pel que fa als actors, és especialment creïble l'actuació de Naomi Watts i Tom Holland, que representen a la perfecció la desesperació i l'amor de mare i fill. Els germans petits tenen un paper més secundari i no destaquen especialment en aquest camp, això sí, són molt cucos :P Desconec si el personatge de Daniel, el petit que es troben dalt d'un arbre, és afegit per Bayona o si es basa en un nen que va conèixer la família en què es basa la pel·lícula, però a mi m'ha semblat un recurs prescindible i fàcil per afegir tendresa al relat. Seguint amb els personatges, val a dir que l'espectador no sap res del passat dels protagonistes. Com es van conèixer els pares? Per què va deixar ella la medicina? Com és la seva relació? Són feliços? Si es així, ho han estat sempre?

Que la pel·lícula és previsible és un “mal” del qual no ens podem queixar tenint en compte que el cartell de la pel·lícula i el tràiler expliquen el final i coneixem la història prèviament. No obstant això, els petits conflictes que van patint els protagonistes són tan previsibles que no hi ha intriga possible. Agradarà a la majoria de públic però personalment no m'ha acabat d'arribar, tot i (o a causa de) els “protes” famosos americans, els nens angelicals, la poca sutilesa de la banda sonora i la incessable successió de seqüències humanes al límit.

NOTA: 6

Festa del Cine

Avui comença la quarta edició de la Fiesta del Cine. En què consisteix? Si compres una entrada a taquilla durant la setmana del 15 al 21 d'octubre et donaran una acreditació que et permetrà anar al cinema els dies 22, 23 i 24 amb un cost de 2 euros per pel·lícula. La promoció no és vàlida en qualsevol cinema, però si que n'hi ha molts d'adherits (quins?). Animeu-vos! :-)

SÍGUEME EL ROLLO (JUST GO WITH IT)

Predictible, però entretinguda

Dennis Dugan, com a director, i Adam Sandler, com a actor, ja havien treballat junts anteriorment en altres comèdies com Os declaro marido y marido (2007) i Zohan: licencia para peinar (2008). Sígueme el rollo (títol i pòster poc prometedors ja sigui dit), encara que no és per tirar coets, és una mica superior a aquestes dues i et fa passar una bona estona.

Danny Maccabe (Adam Sandler) és un cirurgià plàstic que fa veure que està casat per evitar comprometre's amb cap dona. De cop i volta, un dia coneix a l'espectacular Palmer (Brooklyn Decker), una mestra de primària amb la que aspira a tenir una relació més formal. El problema apareix quan la jove descobreix el seu anell de casat i s'empipa amb ell. Per aquest motiu, en Danny decideix contractar la seva ajudant Katherine (Jennifer Aniston), mare soltera amb dos fills, per tal que fingeixin ser una família. La intenció de'n Danny és demostrar-li a Palmer que és un bon pare i que el seu amor per ella és tan gran que fins i tot es divorciarà de la seva dona.

La parella Adam Sandler i Jennifer Anniston, bàsicament, fan d'ells mateixos. L'Adam Sandler fa sempre el mateix paper d'immadur però bona persona i tendre, que de tant en tan solta acudits escatològics i barroers. La Jennifer Anniston també interpreta el mateix paper de noia que cau bé, amb bon cor i que va lluint-se amb diferents modelets (i bé que pot!). Ara em ve al cap quan a la Sexta3 van comentar que als cartells de les seves pel·lícules sempre apareix amb la mateixa cara, i és veritat!! :P Tot i això, trobo que ambdós actors tenen bona química i funcionen bé junts. Ara bé, una cosa que no quadra gaire a la pel·li és que si Danny i Katherine han estat treballant junts uns quants anys com és que fins que no entra en escena Palmer ni tant sols havien mostrat signes de que s'agradaven i, molt menys, s'havien plantejat ser parella? Els nens també ho fan bé i tenen la seva gràcia, però la nena acaba carregant una mica amb l'accent llatinoamericà que posa. M'ha sorprès positivament el cameo de Nicole Kidman (seleccioneu l'espai en blanc per poder veure el nom) (la Kidman i l'Adam Sandler en la mateixa pel·lícula?), en un paper molt diferent als que acostuma a fer i on demostra que sap riure's d'ella mateixa i que pot ser divertida. Pel que fa al personatge de Palmer, Brooklyn Decker, només cal dir que la seva presència és prou motiu per a que el sector masculí tingui ganes de veure la pel·lícula. Lligat amb que el protagonista es cirurgià, apareix l'actual tema de l'obsessió pels retocs estètics i la falsedat i ganes d'aparentar de la gent (també en el paper de la Kidman). Hi ha alguns moments divertits amb els pacients que va visitant en Danny que et fan arrencar alguna rialleta. El final és predictible, i té moments que poden fer més o menys gràcia (o cap) però és, en general, una pel·lícula divertida per passar l'estona. Menció especial per a la banda sonora, amb cançons com So Lonely o Roxanne (Sting), Nothing on you (B.O.B), You should be dancing (Bee Gees), Piano Man (Billy Joel), Tainted Love (Soft Cell), Beggin (Madcon), Can't Stand Losing You i Every breath you Take (The Police) o Chasing Cars (Snow Patrol).

En resum, es tracta d'una comèdia romàntica entretinguda i amb els ingredients necessaris per a que sigui comercial i que agradarà als fans d'Adam Sandler i Jennifer Aniston. Una alternativa a tenir en compte una tarda de diumenge.

NOTA: 6

INFIERNO BLANCO (THE GREY)

Si mai em perdo a les muntanyes d'Alaska, que sigui amb Liam Neeson

L'actor irlandès, protagonista de thrillers com Taken (Venganza) i Unkown (Sin Identidad), torna al gènere amb Infierno blanco. Aquest cop, però, el film va més enllà i ens mostra molt més que aventures i acció al més pur estil ¡Viven!.

Després que s'estavelli el seu avió en ple hivern, Ottway (Liam Neeson) i els pocs treballadors supervivents d'una empresa petrolera, queden exposats a un fred glacial al mig del no-res. Els homes, amb poques expectatives d'ésser rescatats, no només hauran d'enfrontar-se amb la fam, el fred i les ferides, sinó també a una bandada de llops que no es cansaran de perseguir-los per tal de preservar el seu territori. Els sis homes comencen llavors una fugida cap al sud liderats per Otway, que és un experimentat caçador.

Encara que puguin haver-hi algunes incongruències narratives com a que els llops tinguin aquesta mania persecutòria i sagnant cap als homes o que aquests últims en algunes ocasions puguin córrer més ràpidament que els animals, per a mi són llicències narratives (que tota pel·li d'acció/por utilitza) que aporten tensió i no treuen l'espectador fora de la trama (al menys, en el meu cas). Això sí, Infierno Blanco pot decebre a aquells que només esperin una pel·lícula plena d'escenes d'acció i aventura en un paratge hostil. Hi ha també moments de reflexió sobre la fe i les creences de la vida i la mort, d'enyorança a aquells que ens importen de debò i de lluita interna per mantenir l'esperança en circumstàncies extremes.

Neeson fa un gran paper com a Otway: imposa amb la seva presència i sabiesa i emociona evocant els seus records d'infantesa amb el seu pare i la vida amb la seva dona. La resta d'actors estan molt ben seleccionats, tot i que alguns d'ells representen personatges força arquetípics i, com a conseqüència, previsibles. Menció especial també per al treball de fotografia i banda sonora, ja que ajuden exitosament a crear una atmòsfera d'hostilitat, solitud i desesperació.

“Una vez más en la lucha... En el último combate que conoceré. Vivir y morir en este dia... Vivir y morir en este dia...”. Amb aquestes últimes paraules finalitza l'aventura, durant la qual els protagonistes han estat lluitant brutalment per la supervivència contra la natura. Tot i la duresa de la situació i els obstacles del camí, es pot sobreviure buscant en el nostre interior la força que ens donen aquells a qui estimem.

ULL!: Hi ha una última breu escena després dels crèdits :-)

NOTA: 9

CHRONICLE

Pressupost petit, gran pel·lícula

JoshTrank s'estrena com a director amb aquesta pel·lícula de ciència-ficció que va arribar al número u a les taquilles dels Estats Units el 2011. Chronicle comença presentant-nos el protagonista, Andrew, i al seu pare alcòholic i la seva mare malalta, gravats per una càmera que serà testimoni dels aconteixements que marcaran la futura vida del jove i de dos dels seus amics.

Tot i la por inicial que vaig tenir en saber que la pel·lícula havia estat rodada càmera en mà (encara recordo el mareig que em va venir mentre mirava District 9...), l'elecció d'aquest ús de la càmera és un dels seus punts forts. L'efecte “documental” que produeix aporta una naturalitat i veracitat que es complementa amb les bones actuacions de Matt (AlexRussell), Steve (Michael B. Jordan) i Andrew (Dane DeHaan). Aquests tres companys d'institut, després d'una festa, troben un misteriós cau a terra que amaga una substància que els fa desenvolupar uns estranys poders. A partir d'aquí, veiem com els tres adolescents van perfeccionant les seves noves habilitats fins al punt que apareixen les primeres disputes i tot es complica.

La idea de la història en sí potser no és la més original del món (personal normal i corrent que adquireix poders sobrenaturals), perquè ja ho hem vist en d'altres pel·lícules de superherois com Spiderman o la sèrie Herois, però sí que ofereix un punt de novetat en el seu desenvolupament. La trama va succeint-se d'una manera lògica d'acord amb el present i els problemes quotidians dels nois, però sense ser previsible i mantenint la tensió. Els personatges estan molt ben dibuixats i l'espectador s'hi pot emmirallar en moltes situacions (l'inconsciència, les malifetes, el companyerisme, l'amor...).

La pel·lícula, en definitiva, ens parla de la responsabilitat que implica tenir súper poders i l'ús que se'n fa. Encara que els tres amics tenen els mateixos poders i en un principi els utilitzen “innocentment”, arriba un moment que el control es perd i les conseqüències són fatals (els últims quinze minuts de metratge són força espectaculars i trenquen amb el ritme més o menys lineal fins al moment).

Per acabar, i fent referència al subtítol d'aquest post, m'agradaria destacar el fet que es poden fer bones pel·lícules sense comptar amb un gran pressupost, tal com ha demostrat el cineasta. Quan les idees es tenen clares i es té una bona història, els grans efectes especials no són imprescindibles.

NOTA: 8'5